La Reina del Pop: tribut a La Oreja i gira en sales

Fins demà! I tant, enviat a la Fànica que ens espera aquesta veu femenina que ens interpreta magistralment les cançons de l'Oreja de Van Gogh, que mira que és difícil. A més a més, amb aquestes dualitat de veus de la Maia com de la Leire, ella és la Cel Chamorro, que saludem. Cel, bona tarda i benvinguda a Tarragona Ràdio. Hola, bona tarda, moltes gràcies. De primer, felicitats. He tingut l'oportunitat de veure't. La primera vegada va ser a la sala zero. Una última darrera vegada va ser a la Pineda, aquest estiu. I ganes de tornar-vos a veure, perquè s'ha de dir de nou a lo submarino el proper divendres, eh? Doncs sí, la veritat és que estem encantats de tornar per la zona. Ens cuiden moltíssim, ens agraden molt les vibracions del públic d'allà i aquest estiu hem passat moltíssim per la zona i tornar, no sé, Marina, és com per un regal, per acabar la temporada. Està molt guai. Com que per acabar la temporada? Explica'm, que sou un dels últims ja. Us heu de tornar a guardar per haver allò que dius en formol per tornar de cara a l'estiu? No, no, la veritat és que no acabem. Ah, d'acord, encara m'estia espantat. Acaba l'estiu, però nosaltres continuem, això, en sales. En sales a les quarts de setmana i, com a molt, farem alguna paradeta petita per Nadal i tal, però no, no, el 28 de desembre, per exemple, estem a Pamplona. no sé, en veritat no parem. Sí, sí, és que té un multe data. Sí, sí, moltes. Explica'm una mica, com va ser la teva incursió dintre d'aquest La Reina del Pop? No va ser si una de les artífacs et van sumar al projecte? Com va funcionar? Doncs una mica de manera peculiar. Al principi érem dos guitares, un baix i una bateria, i jo amb la veu, i teníem pensat fer un grup de versions, però normals, d'en Bruno Mars, de Texas, de Cranberries... I precisament quan va arribar el Bateria vam estar fent alguna assajita i li va dir, a veure, nois, on anem? Perquè de grup de versions n'hi ha moltíssims, ho fan molt millor que nosaltres. Què voleu fer exactament, no? I llavors, aquella mateixa tarda, després d'aquell assaig, doncs els vaig comunicar als meus companys que a mi em faria molta il·lusió fer un tribut a Meccano, o a Amaral, o a l'Oreja de Van Gogh, i perquè de petit em deien, ostres, te sembles, no? A la Maia cantes igual que a la Maia. I ja tornant a casa els vaig començar a enviar àudios al grup de WhatsApp de la banda i definitivament vam dir aquell mateix vespre abans d'anar a dormir ja teníem el nom del grup. Imagina't, eh? Però, clar, després va sumar-se a la Leire, al projecte de l'Oreja de Van Gogh. En aquell moment ja hi era, ella? Sí, sí, sí, perquè nosaltres vam començar el 2021. Clar, és veritat, és veritat. I ja hi era. En general érem molt més fans, nosaltres, de la Maia i sabíem que un tribut havia de ser, sobretot, a veure, encara que la Leire portés molts més anys que la Maia, Sabíem que la gent trobava a faltar la màgia, i aquells hits amb els quals es van donar a conèixer i ens van tornar bojos amb molts. Sabíem que havia de tenir un pes important en el tribut, però no per això deixem de banda la Leire, perquè també té uns èxits importants i unes cançons molt xules, i també fem alguna coseta de la Leire. Que curiosa és la memòria humana, eh? Te l'adones? Sí. Que a més a més, no recordo quants anys ha estat, però clar, el boom de l'Oreja de Van Gogh el vam viure amb la Maia, després el ressorgir de nou de l'Oreja de Van Gogh ho vam viure amb la Leire, i la Leire crec que va estar, no sé si va ser 12 o 14 anys, és que no recordo ara mateix, però va estar gairebé el doble que la pròpia Maia o el triple. Exacte. Recordem més aquests primers discos, Potser per la intensitat o... No sé, és que... Poden ser diverses coses. Pot ser que la nostra generació en aquell moment no tenia tanta oferta de música, com ara tenim la possibilitat de fer llistats de reproducció fàcilment, de passar-ho d'una cançó a l'altra. I això s'escoltava molt a la ràdio. I ho escoltaven els nostres pares. I era com tot molt... No sé, per moltes generacions. Llavors era molt fàcil escoltar-ho, molt fàcil que se't quedessin gravades les cançons, també. perquè són melodies molt senzilles però a la vegada enganxen, no sé. Jo crec que és un cúmul de moltes coses que al final han fet que hi hagi una generació o diverses generacions amb les lletres i les melodies de l'oreja de Van Gogh gravades al cervell i a tot arreu. És veritat, és veritat. Per cert, no sé si tens alguna cançó predilecta, alguna cançó que t'agradi moltíssim, de l'Oreja de Van Gogh, que sigui aquella que dius... Aquesta, quan pujo a l'escenari i la canto, com es nota que m'agrada, perquè encara que passin els anys, continua sent la meva... Doncs el 28. El 28 m'agrada moltíssim i en els concerts ho explico, eh? Explico la història del 28, com va sorgir aquesta cançó i a més dic, és que és la meva preferida, ajudeu-me a cantar-la, saps? Ja, però és molt dur, una mica durilla, no? És què, perdona? Dic que és durilla o no? Durilla? Sí. El 28 no, no. No, no. No, no. Hi ha d'altres que són encara més dures, és veritat, és veritat. Sí, tens el jueves amb la Neire, aquella clàpica. Quan l'assajàvem hi havia un parell de membres del grup que ploràvem. Ara ja ho tenim una mica superat, però sí que és dur jo i més veient que a vegades també el públic s'emociona i plora en els concerts i dius, no, per favor, no. Que és el més al·lucinant que us ha arribat a passar. Crec que m'aconforia la del 28 amb aquesta de Jueves, eh, crec. Ah, va bé. Sí, sí, per això. Ara quan m'has dit dic, ostres, sí, és veritat, és veritat, és veritat, perdó, perdó. Potser és perquè el 28, en veritat, és una cançó que va dedicada a la línia d'autobusos 28 de Sant Sebastián i Jueves és la de la cançó de l'atemptat en els trens. Sí, sí, sí. I potser per aquí has migat cap. He fet aquí un canvi de sentit a la marxa, mai m'he dit... Doncs realment al·lucinant, no sé, ens han passat moltíssimes coses. Primer de tot, que de cop i volta la gent no estigui superinteressada en veure'ns, que ràdios com vosaltres ens vulguin entrevistar per nosaltres és com... En sèrio? A nosaltres? Sí, sí, a vosaltres, sí, sí. Les primeres vegades, quan ens diuen, no, és que heu d'anar a Lanzarote, és que heu d'anar a Madrid, és que heu d'anar a Bilbao. En sèrio? No sé, i conèixer també l'Oreja de Van Gogh i que ens dediquessin una cançó en un dels seus concerts. Què dius, com va ser això? Doncs la vegada que vam venir, hi havia la Leire evidentment, vam venir aquí a Pineda de Marc, a prop de casa nostra, a Arts d'Estiu. I vam anar tots en plan excursió per estudiar com era el seu directe. Sí, vam tenir la sort que hi havia una amiga d'un dels membres de la banda que estava per aquí, per l'organització, i vam poder entrenar al backstage abans del concert. I vam parlar amb ell, ens vam fer fotos i tal. I llavors l'Aleire em va dir, quina és la teva cançó predilecta, com m'has preguntat tu? I jo estava cagada i no sabia què dir, li vaig dir totes. La del volcán, aquella que del volcán que cantes que ara no m'hi acuerdo. No li vaig dir que és que totes, totes. I li va dir, vale, doncs ja us dedicarem alguna. I ens va dedicar, si no m'equivoco, a la playa. Ah, molt bé. T'imagines del volcán? Ai, no, perdó, que era l'últim o vals. Alguna que començava per bé baixa. Ah, no me'n recordo. Però és la meva preferida, que m'he posat nerviosa. No m'esperava. En alguns concerts, poca broma, hi ha gent que diu la de los amigos. I jo no, aquesta és Amaral, però... Què dius? Sí, sí, sí. Ai, sí, perdó, perdó. Que és la reina del pop, oreja de Van Gogh, no marxeu, no marxeu. Que la gent se desconecta de seguida, se desconecta i no sap a quin concert està. Encara rai que no us demanen, uno de los chichos, la de Camela. Sí, bueno, en alguna festa major al principi era així, ara ja no, ara la gent ja sap molt bé el que ve i el guai de les sales és això, que la gent està molt enxufada des del minut zero i és brutal, és com tenir un coro de 300, 400, 500, depèn de la sala, de persones cantant a pré-pulmó tota l'estona, és una passada. I també t'he de dir que a sobre l'escenari es nota molt la complicitat que teniu entre vosaltres. Sí. Que teniu un bateria que val el seu pes en or. Sí, el Dani. Sí, sí, a més tenim una persona perquè a més ell mateix, que és músic de la banda, ens mou. És a dir, és qui aconsegueix concerts, qui aconsegueix bolos, qui fa tot el tema dels contractes i tal. I la veritat és que això suposo que és sumar més, no? És tenir més empenta el grup a que funcioni i arribar a més llocs. La primera vegada que vaig parlar amb vosaltres va ser amb ell en l'entrevista i em deia, oh, de cara al final ja veuràs que hi ha una sorpresa i tal i qual, que és quan feu la fotografia, diguem que en grup, amb tota la gent de la sala. Ah, sí? I també m'ho va dir, que també es grava i passen coses. I després ens ho vam trobar a la sala 0, ho vau fer. No sé si també, perquè allà el de la pinada ja se'm va fer una miqueta tard, ja no vaig quedar fins al final, però almenys allà es va gravar una mica tota la gent d'allà de principi que estava just a tocar l'escenari. Sí, no? La veritat és que la sala zero és com molt propera, no? La tens a la gent... Re, o sigui... A tu, ja t'ho dic, cara, jo estava... Se t'acau qualsevol cosa i ja te l'agafava jo, eh? Aquest dia... Jo em sento molt més còmode quan hi ha una miqueta més de distància, no gaire, eh? Però quan hi ha una mica més de distància, sí, perquè penso, ai, estic suant com una porca, perquè m'ho estic donant tot, saps? I la gent t'està escoltant i t'està olorant, no? Però no, no, és molt guai. A sales és molt guai, tant si és petita, com si és grossa, com si amb poca distància o molta. Per això tenim ganes de tornar a fer sales i amb lo submarino comencem l'època de sales, aquest any. Ah, molt bé, molt bé, molt bé. Ja ho ha estat abans, lo submarino, no? El què, perdona? Si ja ho ha estat abans, a l'Osomarino. No, no, és la primera vegada. És la primera vegada. Molt bé. Sí. Bé, doncs a veure que ho descriu-lo. Recordem que està al carrer Granollers, número 11, que encara, bé, que podeu agafar les entrades anticipades que les teniu directament dins de l'Osomarino.com. Banda de tribut a l'Oleja de Van Gogh, la reina del pop, i presenta'm als teus companys de viatge de sobre l'escenari. Qui és la família de la reina del pop? Doncs mira, tenim, així per ordre d'arribada, tenim el Cisco Cerezo, que toca la guitarra, la guitarra acústica i elèctrica, però és que també es mou com una culebrillesa, també es balla de tots i és el que millor s'ho passa en els concerts. Després tenim el Xavi Rossell, que és el baixista, és cabut com una mala cosa, però sí que és veritat que és el que ens porta, no sé, com... És el menys temperamental, saps? El més tranquil, el que necessita més ordre i el que ens fa quadrar moltes vegades. El Jairo és l'altra guitarra. Sí. Bueno, a vegades el presento com el noi que gasta més gomina del món perquè té els pèls pinchos, però sí que és veritat que s'ha currat moltíssim els sons. I saps aquelles intros de Rosas o de la playa del 28? Les fa espectaculars. Des del primer moment la cançó ja sona moltíssim a l'oreja gràcies a ell. Després tenim el Dani, el bateria, que ja el coneixes. I després l'última incorporació en el tribut va ser el Quim, el piano, perquè a principi vam començar a fer proves sense piano. I llavors vam estar buscant pianista i va ser ell, perquè necessitàvem un pianista molt i molt bo. i el vam trobar i tenim molta sort de tenir-lo. I després també la gent de llums i també, i aquí faig una cosa excepcional, és que la gent del vídeo, la coordinació que té o que teniu entre els vídeos que podem veure darrere i vosaltres a sobre l'escenari, això no es fa d'un dia per altre, eh? No, no, va portar molta feina. Ara tenim molts concerts i la veritat és que tenim poc temps per assajar, però sí que va portar molta feina els primers dos, tres anys. Hi ha molta feina per part d'alguns membres. La gent escolti exactament el disc. Tot això ha portat molta feina. i fer-ho cada vegada millor. I es va rescatar alguna cançó d'aquestes de l'Oreja de Van Gogh, que potser seria d'aquelles cares bé que ningú utilitza o que ningú ja escolta, però jo heu de dir, anem a donar-li un puntet que sigui nostre. Sí, la veritat és que sí, i tot això precisament pensant en el que et deia en el directe. Perquè, clar, un concert no deixa de ser una història, no? Encara que no tingui sentit per l'ordre de les cançons o el que sigui, tu necessites que pugi en un moment especial, que torni a baixar l'energia en un altre moment, però que després torni a pujar i tenir la gent enganxada, perquè aquelles dues hores de concert... Les cançons passin volant però les passin gaudint al màxim. Per això ha calgut agafar alguna cara B que realment per nosaltres ara s'està convertint en cara A. És aquesta! És aquesta! Que no ha sonat mai a la ràdio, però que jo la tenia allà amagada. Sí, sí, sí. I mola molt quan encertes. La veritat és que sí. Doncs m'allegro moltíssim. Per cert, em deies que, clar, comenceu el submarino al recorregut per les sales. Quines són les properes? Abans hem intentat, però... Després de la sumari no cap a on marxem. Sí, doncs mira, ara mateix no ho sé de memòria com va l'ordre, però sí que anirem a la sala rasa de Terrassa. Crec que en algun moment tornarem a la sala zero, però ja diria que és cap al 2026. Anem a la sala del Movistar Arena de Madrid. Uau! Tornarem al rasnatàs. No sé, un bogollón. Tenim alguna sala, em sembla, per Manreda també, que ara no recordo el nom. No sé, moltes. I la veritat és que ens fa molta il·lusió. Les sales són molt guai. Doncs gaudiu-lo molt. Sua molt. Ho sento, Cel. Sua molt. Passa-t'ho millor encara. I això sí, després del submarino, un dia d'aquests, torneu d'anar cap a Tarragona, ja sigui a la zero, de nou al submarino, on convingui que us estem esperant aquí amb els braços oberts, eh? Doncs nosaltres encantats, moltíssimes gràcies. A tu i fins la propera. Gràcies, fins la propera. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Por eso esperaba con la carita empapada que llegaras con rosas. Porque ya sabes que me encantan esas cosas que no importan si es muy tonto.